La fi d'El Dorado

El periodista Paul Mason considera que el sistema capitalista ha quedat obsolet i aposta per un model cooperativista

Onze anys després que Lehman Brothers fes fallida i la majoria d’economies entressin en recessió, el món globalitzat manté un creixement tímid i lent. Les ciutats fantasma dels països del sud d’Europa segueixen buides, els Estats Units justifiquen el creixement amb un deute federal de billons de dòlars i l’Eurozona es consolida com la construcció econòmica més fràgil del món.

La història del capitalisme va plena d’aquestes etapes de creixement i recessions. És un fet normal. Doncs els cicles econòmics semblen ser un factor inherent del capitalisme. Si bé l’Escola Francesa ja els estudiava als anys 1870, no va ser fins el 1948 quan, amb l’explotació dels estudis estadístics i economètrics, el seu aprofundiment no va tenir lloc. Des de llavors han existit diferents escoles de pensament que s’han avocat a determinar la causa d’aquests cicles.

El periodista Paul Mason considera que l’estancament actual ha trencat aquest patró constant d’etapes de creixement i de recessió típiques del capitalisme i planteja una nova opció per evitar l’actual crisi. En l’obra Postcapitalismo, hacia un nuevo futuro, expressa la necessitat d’un canvi de model orientat al cooperativisme que posi fi al sistema neoliberal. S’atreveix a presentar una tesi central contundent: que el capitalisme tal i com el coneixem ja ha assolit el seu màxim d’eficiència i ha donat el millor de sí a la societat. Una primera valoració que podria pecar per ser massa categòrica. Tot i que reconeix que el capitalisme ha permès les etapes de creixement més grans en la història de l’economia, recorre massa sovint a presentar el sistema com una institució perversa, intencionada i planificada per defensar l’1% més ric del planeta. De fet, presenta una definició del capitalisme més ben catalogada com a ideologia que com a sistema econòmic.

Tot i això, l’autor aconsegueix diagnosticar les mancances del capitalisme que l’han portat a idear un futur alternatiu. Segons ell, l’expansió de les tecnologies de la informació han malmès el sistema de preus i l’organització del treball. Critica que les millores dels mecanismes de producció han revertit més benefici a favor dels empresaris que als treballadors. Si bé anteriorment el capitalisme havia permès l’explotació de nous mercats i la creació de nous llocs de treball, l’autor considera que aquesta capacitat s’ha acabat. Avui en dia els mercats financers situen les inversions en productes financers en detriment a millors sistemes de producció.

A partir d’aquesta lectura, l’autor justifica la necessitat d’un nou sistema que permeti treure profit de les innovacions tecnològiques. Una valoració raonable. Però és en la presentació d’aquest nou model quan Mason excedeix en optimisme i queda fora del mapa. Segons ell, el sistema postcapitalista ha de sorgir de la mà d’aquells individus educats i connectats que no es resignen a l’estancament econòmic. Descriu a uns éssers motivats a buscar alternatives col·laboratives. Una descripció més pròpia a la d’una utopia, possiblement. Tals individus no semblen existir en la realitat o, almenys, en un nombre que pugui permetre un canvi d’aquesta magnitud. N’hi ha prou amb una breu passejada per les xarxes per copsar que, aquests individus organitzats en moviments crítics amb el sistema, tenen un nivell d’indignació limitat. Moguts per un narcisisme desmesurat, en comptes d’actuar com arquitectes d’un nou ordre tendeixen a acotar la seva acció en la paraula. No existeix, a simple vista, un desig de rebel·lia. Confiar, doncs, la transició cap al postcapitalisme a aquests suposats agents del canvi és, segons el meu entendre, anar massa lluny.

La idea en sí, però, aporta novetats interessants. Mason defineix una societat que no es basa en el consumisme o en una revolució proletària, sinó en la proliferació de plataformes que incentivin l’intercanvi entre individus de béns qualsevols, com vehicles o habitatges, sense que s’hagi de lligar necessàriament a un preu. Es basa en exemples que funcionen avui en dia. Plataformes com Viquipèdia o els programaris lliures com el de Linux. Ambdós s’han servit de les possibilitats digitals per crear espais de col·laboració.

A mode de conclusió, per tant, es fa evident que qualsevol lector atent és capaç de concebre que Mason fracassa en edificar una proposta sòlida i concisa sobre aquest model alternatiu que dibuixa. No n’hi ha prou en mostrar les mancances del capitalisme a l’hora d’abanderar un canvi de sistema. És essencial que el sistema substitutiu sigui substancialment millor que l’anterior. En cas contrari, la seva aplicació és plausiblement absurda. I quan Mason presenta com ha de ser la transició cap al postcapitalisme, ofereix una proposta més possibilista que precisa. Ara bé, això no treu que la visió que aporta estigui ben argumentada. A més, les alternatives que proposa no són ciència ficció si bé és cert que alguns les podrien considerar utòpiques. Aquest postcapitalisme és, per tant, una temptativa interessant que mereix ser atesa i considerada d’estudi. Una verdadera lectura que exercita la curiositat intel·lectual.