L'amiant frena el metro a Barcelona

TMB comença a retirar fibres tòxiques i hauria d'oferir compensacions als treballadors

A les 8 del matí d’un dia laborable qualsevol del mes de febrer, el passadís del metro de la Plaça de Catalunya que enllaça la L1 i la L3 es veia totalment saturat de persones transitant amunt i avall. La majoria eren estudiants que es dirigien a la universitat, persones que anaven a treballar o turistes despistats que no trobaven la Sagrada Família. Evidentment, tots els individus anaven acompanyats pel típics corrents d’aire que ambienten l’espai, causades pel pas constant dels metros. La imatge, si fa o no fa, presentava el mateix contingut de la que es podria usar per descriure el dia anterior. Tot era igual. Tot, tret d’un petit detall. Si hom era observador, podia veure enganxat a la part alta d’algunes parets del passadís un cartell blanc on advertia la presència d’amiant en els suports del revestiment i recomanava la no interacció amb aquest. Uns cartells que també eren visibles al passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia i en altres punts de la xarxa de metro.

L’amiant fa referència a un grup de minerals fibrosos compostos de silicats de cadena doble, formats per fibres llargues i resistents i que poden suportar altes temperatures i una alta tracció. El material idoni per a la construcció si a aquestes característiques hi sumem el seu baix preu de compra. D’altra banda, també és conegut per ser l’assassí silenciós que cada any enfila a 2.300 el nombre de persones mortes a Espanya. Segons la Unió Europea, el 2030 haurà provocat mig milió de morts dins el territori continental.

D’altra banda, també és conegut per ser l’assassí silenciós que cada any enfila a 2.300 el nombre de persones mortes a Espanya.

El motiu criminal de l’amiant es deu a la inhalació de les seves fibres, invisibles a l’ull humà, que provoca afectacions respiratòries com fibrosi pulmonar, que genera insuficiència respiratòria, i dos tipus de càncer, el de pulmó i el tumor de pleura, amb una esperança de vida molt curta. A Espanya no es va prohibir la producció i comercialització d’aquest fins al 2002. Això explica per què, tot i que feia dècades que es coneixia la seva perillositat, encara el podem trobar en molts espais. A més, la seva extracció segura és difícil i costosa.

La presència d’aquest perill invisible és el motiu de les 8 vagues convocades pels treballadors del metro de Barcelona en només 4 mesos fins a la data de publicació del present reportatge. La primera alerta sobre la presència d’aquest material data del 16 d’octubre de 2018. La primera detecció va tenir lloc als baixos de tres vagons de la línia L1 del metro. En menys d’un mes, el nombre de vagons afectats per la substància va pujar a 93. Paral·lelament, de les 198 estacions de metro que existeixen a Barcelona, s'han contabilitzat un total de 127 estacions amb presència d'amiant . De seguida TMB va enviar un comunicat intern a la plantilla de treballadors on assegurava que “no hi havia cap risc per a les persones”. Des de llavors s’ha anat detectant amiant a altres zones de la xarxa de metros. I, en paral·lel, van començar a diagnosticar-se casos de treballadors afectats per l’amiant.

Cartells com aquest han sigut visibles molt sovint en els últims mesos

D’entrada, TMB va oferir revisions mèdiques a 543 treballadors que al llarg de la seva vida laboral hagin pogut tenir contacte. D’entrada, el mes de gener es van detectar a 5 membres del metro de Barcelona amb afectacions de salut causades per l’amiant. Al cap de dos dies, la xifra va pujar a 12. Però TMB negava que cap d’aquestes persones tingués un estat de salut greu. Aquestes afectacions van ser un dels principals desencadenants de les vagues durant el Mobile World Congress.

D’entrada, el mes de gener es van detectar a 5 membres del metro de Barcelona amb afectacions de salut causades per l’amiant. Al cap de dos dies, la xifra va pujar a 12. Però TMB negava que cap d’aquestes persones tingués un estat de salut greu.

Angel Pobo, un dels 12 afectats, critica en una entrevista al Nació Digital que TMB no reconeix en un informe escrit que l’engrossiment de la pleura als dos pulmons és potencialment degut a l’exposició a l’amiant, tal com sostenen les proves mèdiques que li van fer. Segons ell, això és una estratègia per evitar denúncies o possibles indemnitzacions.

Si bé fins llavors no s’havien detectat casos greus, el mes de febrer el comitè d’empresa va assegurar que un extreballador del metro va morir per culpa de l’exposició a l’amiant. Óscar Sánchez, delegat sindical, sense comentar la data de la defunció, confirma que “a les revisions mèdiques van trobar fibres d’aquest material als pulmons”.

El motiu principal pel qual l’empresa TMB i els sindicats mantenen una relació trencada és per no poder arribar a cap acord. Els sindicats exigeixen un reconeixement formal per part de l’empresa de tots aquells treballadors que han patit els efectes de l’amiant i, d’aquesta manera, tenir accés a possibles indemnitzacions. Des de les primeres vagues durant el Mobile World Congress, les comunicacions entre TMB i els sindicats han esdevingut nul·les. La connexió de TMB amb els usuaris tampoc és gaire millor. Més enllà dels cartells alarmants i una nota d’atenció al web de TMB, les comunicacions acaben aquí. Per a la confecció del present reportatge, les autoritats de TMB s'han negat a fer declaracions respecte la gestió d'aquesta crisi.

Les andanes plenes ha sigut una situació molt comuna a les estacions

Amb tot plegat, els que també en resulten afectats són els usuaris que mantenen una afluència al metro gairebé diària. Lluís Bonet, estudiant d’Enginyeria Industrial a la UB, és una dels milers persones que cada dia transiten pel passadís d’enllaç de Plaça Catalunya. En aquest sentit, les vagues també han servit per fer arribar als mitjans l’existència d‘aquest material. En Lluís reconeix que “jo no vaig saber que hi havia amiant al metro fins a la vaga que van fer durant el Mobile. I afegeix que “entenc les vagues però els usuaris tampoc en tenim la culpa”.

Els sindicats exigeixen un reconeixement formal per part de l’empresa de tots aquells treballadors que han patit els efectes de l’amiant i, d’aquesta manera, tenir accés a possibles indemnitzacions.

Els efectes sobre la salut: la causa de tot

Totes aquestes reivindicacions i vagues són a causa que l'amiant segueix present a la xarxa de metro, però també el podem trobar en molts altres àmbits. Va ser molt utilitzat entre els anys 60 i 90 per les seves propietats i el seu baix preu. Per això el seu ús es va estendre molt, sobretot en l'àmbit de la construcció gràcies al fibrociment que servia per fer plaques o canonades que contenien amiant. L'OMS calcula que uns 125 milions de persones estan exposades a l'amiant als seus llocs de treball.

Amiant, aïllat a l'esquerra i en un tub de fibrociment a la dreta.

L'amiant, també conegut com a asbest a Amèrica i al Nord d'Europa, és una fibra mineral natural que es descompon en unes fibres microscòpiques que queden alliberades en l'ambient i que poden ser inhalades tant per humans com animals.

Quan s'acaba la vida útil dels materials que conten amiant, normalment uns 35 anys pel fibrociment, perden la capacitat cohesiva. Llavors, sigui pels efectes meteorològics o per la seva manipulació, les micro-partícules es desprenen i queden suspeses en l'aire. Llavors, és qüestió de temps que siguin inhalades i s'escampin per tot l'aparell respiratori i principalment als pulmons, l'òrgan més afectat, ja que s'adhereixen al teixit pulmonar.

Un cop la persona està afectada, els resultats no són apreciables de forma instantània, sinó que els efectes de l'amiant són de latència llarga, és a dir, poden passar normalment entre 10 o 20 anys i fins i tot 40 abans que els efectes siguin observables.

L'exposició a l'amiant, tal com alerta l'Organització Mundial de la Salut des del 1986 té efectes molt perillosos per a la salut, ja que és un agent carcinogen de primer nivell. Tant és així que la inhalació pot comportar fins a cinc càncers diferents: sent els més comuns el de pulmó i el de pleura (mesotelioma) però també de laringe, ovaris, peritoneu i altres dels quals encara no es tenen evidències definitives com ara el d'esòfag.

També pot comportar lesions pleurals benignes o asbestosis: una malaltia que impedeix l'intercanvi de gasos als alvèols i que pot arribar a implicar una insuficiència respiratòria crònica.

L'Organització Mundial de la Salut justifica la seva preocupació amb aquest material perquè la molts càncers sí que tenen l'asbest com a causant únic i identificable

Molts cops, aquells càncers atribuïts a factors ambientals són causats per múltiples agents cancerígens, però amb l'amiant no passa el mateix. L'Organització Mundial de la Salut justifica la seva preocupació amb aquest material perquè la molts càncers sí que tenen l'asbest com a causant únic i identificable. Per això es pot combatre més eficaçment els seus efectes amb la reducció i eliminació d'amiant als llocs de treball. Així doncs, per fer una comparativa ràpida de les greus conseqüències de l'amiant són tan importants com les del tabac. A més, si coincideixen aquests dos factors de risc, les probabilitats de patir algun càncer en l'aparell respiratori augmenten. I totes aquestes conseqüències es tradueixen també en xifres espantoses com ara l'estimació de l'OMS que calcula que com a mínim 107.000 persones moren per càncers de pulmó, mesotelioma o asbestosis cada any, tot a causa de l'exposició a l'amiant en els llocs de treball. Això representa la meitat de totes les defuncions per càncer ocupacional.

Normativa i legalitat

Totes aquestes conseqüències sobre la salut de les persones que treballen manipulant o envoltades d'amiant van tardar força anys a ser regulades per llei, concretament a partir del 1997, onze anys després de la primera resolució de la OMS.

Primer de tot s'ha d'esmentar el Reial Decret 665/1997, que parla de la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l'exposició d'agents cancerígens durant la jornada laboral. En aquest cas, l'empresari ha d'atorgar als treballadors les mesures de seguretat pertinents per evitar el risc d'exposició a la substància. Aquestes mesures es refereixen a la roba i a mascaretes per al nas i la boca, ja que en el cas de les substàncies tòxiques la majoria d'intoxicacions es produeixen per via respiratòria.

Tot i això, la legislació espanyola trobem que el Reial Decret 396/2006 es dedica exclusivament a l'amiant, oferint una millora en les condicions dels treballadors i a tenir cura de les exposicions al material tòxic. En l'article 4 d'aquesta llei veiem les obligacions que tenen els empresaris per tenir cura dels seus treballadors en cas de risc d'exposició. S'expressa explícitament que els treballadors no poden estar exposats a les fibres d'amiant durant l'extracció, la fabricació o la transformació de productes, tot i que el tractament i la retirada de residus queda exclosa. També indica que per tal que el material no surti de les instal·lacions de l'empresa, la roba s'ha de netejar en un servei de bugaderia que habiliti l'empresa o que es contracti una empresa externa però que pugui evitar el risc de contaminació de les substàncies.

A Catalunya trobem dos casos pràctics de treballadors que van denunciar l'empresa Uralita per no prevenir els seus treballadors dels riscos laborals i no proporcionar-los les mesures de protecció adequades. A més a més, la roba dels treballadors es rentava a casa, per la qual cosa el risc d'exposició augmenta fins a l'àmbit familiar, fora de l'empresa.

Antiga seu de l'empresa Uralita

En un dels casos de les denúncies fetes a l'empresa, trobem que una de les víctimes intoxicades era un treballador de la fàbrica de Cerdanyola del Vallès que té problemes respiratoris greus per inhalació continuada de l'amiant. En el mateix document es menciona com diversos treballadors també van patir asbestosis, una patologia derivada de les fibres de l'amiant i van quedar incapacitats de forma permanent.

En una altra denúncia feta a Uralita de Castelldefels la víctima és la dona d'un treballador, que s'encarregava de rentar la roba de la feina del seu marit i a causa d'això es va intoxicar amb les fibres de l'amiant i va morir per un càncer de pulmó. A més a més, el treballador demandant també compta amb diversos problemes respiratoris i auditius.

En aquests casos, la sentència judicial ha obligat a pagar a Uralita elevades quantitats de diners als demandants per haver incomplert les lleis relacionades amb la seguretat dels treballadors i no haver atès als nombrosos avisos d'Inspecció de Treball, que advertien a l'empresa de proporcionar roba adequada als treballadors o instal·lar serveis de bugaderia a l'empresa i tenir taquilles separades per a la roba de treball i la de carrer. Així doncs, en cadascuna d'aquestes sentències Uralita va haver de pagar 86.276 € als treballadors que havien demandat l'empresa.

En el cas del metro, és l'Ajuntament qui ha de proposar les mesures per retirar l'amiant de les instal·lacions. Aquest any ha proposat un pla per retirar l'amiant de tots els barris de la ciutat. El primer pas ha estat instal·lar punts verds perquè els veïns portin els materials i des d'allà tractar-los de forma que no puguin perjudicar ningú i eliminar-lo.

El pla avisa que la majoria de l'amiant que hi ha a Barcelona ja ha passat la seva vida útil i està en estat de descomposició, la qual cosa facilita la possibilitat d'afectar les persones que hi viuen.

Dins d'aquest marc i davant les queixes i protestes dels treballadors del metro, TMB ha obert un concurs per comprar 42 nous trens que substituiran els més antics, els de les línies 1 i 3. Això facilitarà l'eliminació de presència de l'amiant en la xarxa ferroviària. El concurs està dividit en dos lots de 24 i 18 trens que sumen un import de 447,2 milions d'euros.

L'empresa preveu que el concurs acabi la tardor de l'any vinent i un cop signat el contracte els trens comencin a funcionar entre els 30 i 48 mesos següents.

Les possibles solucions

De solucions possibles al problema de l’amiant n’hi ha diverses. El material tòxic s’ha de retirar manualment, amb cura, per evitar que s’escampin més fibres a l’aire. No es pot fer servir maquinària pesant ni explosius per enderrocar ni reformar cap construcció que tingui amiant si abans no s’ha retirat adequadament.

Com que es tracta de fibres minerals no solubles, pràcticament no es degraden a la natura, i per tant cal evitar qualsevol pèrdua de material durant les operacions de retirada. Tot l’amiant que s’escampa a l’aire a causa de la degradació dels materials de construcció o de la mala manipulació es queda a l’atmosfera fins que es diposita a terra, fet que pot trigar molt temps en el cas de les fibres més petites.

Treballadors del servei de neteja i del servei de manteniment dels convois treballant

Tot això dificulta enormement la retirada de l’amiant de les estacions i els túnels ferroviaris, perquè són zones molt concorregudes. La solució més segura i molesta per als usuaris seria fer treballs intensius en el temps, amb les estacions clausurades, per retirar tot el material tòxic en un conjunt d’intervencions consecutives en els diferents punts afectats. Això implicaria posar estacions i trams de línies fora de servei, de manera alterna, durant alguns mesos. Suposaria el truncament de la xarxa, que faria més difícil la mobilitat, però també significaria arreglar definitivament el problema de la manera més ràpida i eficaç possible.

El més previsible és que les autoritats responsables de la xarxa ferroviària i del Metro (TMB) optin per una solució menys dràstica i molesta. Els treballs de condicionament de les instal·lacions s’allargarien més temps, però no caldria tancar cap estació, i els talls en les línies serien més puntuals.

La solució més segura i molesta per als usuaris seria fer treballs intensius en el temps, amb les estacions clausurades, per retirar tot el material tòxic en un conjunt d’intervencions consecutives en els diferents punts afectats.

El conflicte laboral té tres sortides previsibles. La més ràpida i còmoda per als usuaris seria que els treballadors acceptessin en poc temps les condicions i reparacions que els proposin les empreses públiques, sempre que aquestes siguin suficients i es plantegin en un termini curt. Si això no passés, el conflicte s’allargaria, i l’evolució dependria de la mobilització dels treballadors i les capacitats negociadores de les dues parts. Si les posicions s’allunyen i la tensió creix, el conflicte i les aturades es podrien cronificar durant mesos o anys.

En canvi, per altra banda, si els treballadors afluixessin la pressió reivindicativa, i no s’arribés a cap acord, el conflicte laboral s’atenuaria sense resoldre’s. Passaria a un estat latent, semblant a un volcà adormit però actiu, i si l’amiant fos totalment retirat i passés prou temps sense conflictivitat arran d’aquest material tòxic, en algun moment el conflicte quedaria definitivament resolt quan el seu record i la seva causa fossin cosa del passat.

Passi el que passi, el conflicte laboral no arribarà a cap final fins que es reprengui el diàleg i TMB faci propostes d’acord. L’empresa, però, actua i reacciona amb un ritme molt més lent que les exigències dels treballadors.